dimecres, 23 de desembre del 2009

Consum responsable a les festes nadalenques


RESUM MANIFEST de l' ACO de Lleida

Què n'hem fet del Nadal? Què tenen a veure els excessos d'aquesta societat amb el missatge genuïnament cristià d'aquesta festa? A poc a poc s'ha anat desplaçant del centre de la festa el Jesús pobre, per, entre molts altres símbols de la societat de consum, un gras homenet vestit de roig, amb un riure buit, que no és més que una creació publicitària i que ens parla no del Déu Amor, sinó del déu diner i del seu fill Consum, que es lloat en els seus temples: els centres comercials. En el centre d'aquesta festa consumista qui neix, i reneix i es multiplica és el Diner.

Però ningú no està obligat a obeir la dictadura del consumisme. Per què no ens plantegem de viure un Nadal diferent?


DECÀLEG (resumit) PER A UN CONSUM RESPONSABLE TAMBÉ DURANT LES FESTES NADALENQUES


1. Aprofitem el consum del Nadal com a una forma d'acció per al canvi social. Hi ha moltes coses al món que no ens agraden: injustícies, insolidaritat, degradació del medi... Amb el consum responsable podem potenciar a través del que consumim no sigui contradictori amb el que volem potenciar.

2. Abans de comprar cal preguntar-nos: ho necessito? Si ho vols regalar, ho necessiten ? Fem un llistat i no ens deixem enredar per les “ofertes” sense fer-ne una reflexió prèvia.

3. També per Nadal podem gastar menys per a compartir més. Dediquem una part del nostre pressupost de compres d'aquest Nadal a cooperar amb alguna entitat solidària. Compartim allò que tenim, no allò que ens sobra! També als nostres estalvis els podem posanr-los en entitats de la banca ètica.

4. Aprofitem les festes per viure i educar en l'austeritat. Es tracta de sentir l'alliberament de fer allò que des de dintre sentim que és millor i que ens fa estar més satisfets. Saber dir “no” és educatiu per al qui vol una cosa o per al qui ens la vol regalar.

5. Per preparar els menjars de Nadal, no comprem més del que necessitem, i no gastem en excés. Podem combinar productes frescos de les nostres terres amb productes de Comerç Just, i així contribuirem a donar suport als nostres pagesos, que ho necessiten, i als petits productors del sud. Tots ellls també han de celebrar el NADAL !

6. Amb els regals que fem, podem fomentar la solidaritat, l'educació per a la igualtat, i la pau evitant comprar joguines violentes o sexistes.


7. Quan comprem ens podem preguntar i informar-nos del què hi ha al darrera del que comprem: explotació, comerç injust, necessitats creades?... i actuem en conseqüència.

8. Plantegem-nos: Fins i tot ens ho podem preguntar quan ho comprem: què en faré quan ja no ho necessiti? El que nosaltres no necessitem pot ser una forma de cooperar amb empreses de reinserció social que es dediquen a la recollida i tractament de residus: roba, mobles, electrodomèstics...


9. Com cada any per aquestes dates, les institucions ens recordaran que hem de llençar cada deixalla al seu contenidor corresponent. Fem una passa més: intentem reduir els residus! Anem a comprar amb la senalla de tota la vida o amb bosses realitzades, triem els productes que no vagin gaire embolicats, i els que duguin envasos reutilitzables o reciclables.

10. Aprofitem aquestes festes per regalar una cosa que no es compra amb euros: la comunicació. Intentem no dedicar tot el teu temps d'oci a consumir, i posem en la nostra agenda una mica de temps, a fons perdut, per xerrar, per compartir, per fer companyia i per estimar.

Almenys cal intentar-ho.

divendres, 18 de desembre del 2009

ERO al Portal de Betlem



(ERE: Expediente de Regulación de Empleo, terminología española para reducir plantillas)

ESPECIAL CRISIS (E.R.E. EN EL PORTAL DE BELEN) - Merche Mas.

Mañana quiero empezar a poner el belén (o los belenes) en mi casa, y, como estoy en crisis, las decisiones que voy a tomar son las siguientes:

Pastores. Para nadie es un secreto que en todos los belenes hay más pastores que ovejas, parece absurdo, pero siempre ha sido así. Por supuesto me veo obligado a deshacerme de todos, menos uno. Instalaremos pastores eléctricos (cercas electrificadas) con el fin de controlar a las ovejas, y, una vez instalado, se plantea la posibilidad de sustituir, en breve, al pastor por un perro con experiencia.

Personajes gremiales.
Es sorprendente la cantidad de artesanos que puede haber en un belén: el herrero, el panadero, el de la leña, el carpintero (haciendo una desleal competencia a San José que se ha cogido baja paternal), el tendero,... y sin embargo es, también, sorprendente ver los pocos clientes que hay. La decisión que hemos tomado es despedir a todos los artesanos, es duro, pero no ha quedado otro remedio. En su lugar hemos contratado a un chino, que en un pequeño comercio fabricará y venderá todos los objetos que vendían los artesanos. (Si el chino decide subcontratar 15 menores para sacar el trabajo es un tema en el que no nos debemos meter).

Posadero. El chino se hará cargo también de la posada. Además, últimamente habían llegado quejas de atención al cliente por parte de José y María. La posada podría funcionar con el sistema de cama caliente.

Lavanderas. Que manía tienen en los belenes con lavar la ropa, con lo fría que debe estar el agua, con tanta nieve. Se suprimen los trabajos de lavanderas, que además eran ocupados siempre por mujeres. Cada uno se lavará su ropa en los ratos libres, potenciando así la equiparación de sexos en cuestión de tareas domésticas.

Ángel anunciador.
Suprimidos casi todos los pastores, no tiene sentido la figura de un ángel anunciador. Se sustituye por un anuncio luminoso, en donde además podremos anunciar las ofertas del chino.

Castillo de Herodes.
A Herodes le mantengo en su puesto, no es que haga mucho, pero manda, y no es cuestión de ponerse a despedir directivos. Soldados, me quedo con dos por razones de seguridad, (que bastante calentita está la zona) pero los externalizo. Los contrataré por medio de Prosegur Castillos, para que me presten servicio como guardas de seguridad. Ahorro en costes fijos y gano en flexibilidad.

Paseantes varios.
Es sorprendente ver la cantidad de personajes que abundan en un belén sin hacer nada, absolutamente nada. Todos despedidos. Esto lo teníamos que haber hecho hace tiempo.

Paseantes con obsequios. He observado que otro grupo de paseantes, algo menos ociosos, pero no mucho más productivos, se dirige hacia el portal con la más variada cantidad de objetos. Uno con una gallina, otro con una oveja, otro con una cesta, otro con un atillo (¿qué llevará el misterioso personaje del atillo?),...

Puesto que todos tienen el mismo destino, organizaremos un servicio de logística, para rentabilizar el proceso. Despediremos a todos los paseantes, uno de ellos se quedará con nosotros por medio de ett, y con ayuda de un animal de carga recogerá las viandas cada tres días y las acercará al portal.

Reyes Magos. Por supuesto con un solo rey es más que suficiente, para llevar el oro, el incienso y la mirra. Eliminamos dos reyes, dos camellos y los pajes. Posiblemente nos quedemos con el rey negro para no ser acusados de racistas, además es posible que quiera trabajar sin que le demos de alta. Tengo que estudiar, también, la posibilidad de dejar tan solo el incienso y vender el oro y la mirra a otra compañía, ya que debemos de reducir al máximo la inversión en regalos de empresa.

Mula y Buey.
La única función de estos animales es dar calor. Esta función será desempeñada por una hoguera, que gasta menos combustible. Realizaremos un assessment center con los dos animales, y el que lo superé trabajará como animal de carga en el servicio de logística antes citado.

San José y la Virgen María. Está más que demostrado que el trabajo que hacen ambos en el portal puede ser desempeñado por una sola persona, y evitamos dos bajas de maternidad/paternidad. Por razones de paridad nos quedamos con la Virgen María y, lamentablemente, tenemos que despedir a San José (con lo que había tragado el hombre en esta empresa).

El niño Jesús.
A pesar de su juventud tiene mucho potencial, y además parece ser que su padre es un pez gordo. Le mantenemos como becario con un sueldo de mierda, hasta que demuestre su valía.

El Belén queda pues de la siguiente forma:
Un pastor, con ovejas en un cercado, un chino con un comercio/posada de 24 horas, Herodes y dos guardas subcontratados, un paseante, por ett, con la mula (o el buey) haciendo repartos, el rey negro (ilegal), la virgen y el niño.

Va a ser más soso que otros años, pero me he ahorrado una pasta…

dijous, 19 de novembre del 2009

Els drets de les nenes i dels nens


La Convenció sobre els Drets de l'Infant està d'aniversari. Ja han passat dues dècades d'ençà que el 20 de novembre de 1989 aquests drets van ser ratificats per 192 països del món i 50 anys d'ençà que, el 1959, es proclamés la Declaració Universal dels Drets de l'Infant. La infància va deixar de ser considerada objecte de protecció per passar a ser subjecte de ple dret.

1.Dret a la igualtat, sense distinció de raça, religió o nacionalitat.
2.Dret a una protecció especial que asseguri un creixement mental i social sa i lliure.
3.Dret a un nom i a una nacionalitat.
4.Dret a una alimentació, habitatge i atenció mèdica adequats.
5.Dret a una educació i atenció especials per als infants físicament o mentalment disminuïts.
6.Dret a comprensió i afecte per part de les famílies i de la societat.
7.Dret a l'educació gratuïta. Dret a divertir-se i a jugar.
8.Dret a atenció i ajuda preferents en cas de perill.
9.Dret a protecció contra l'abandonament i l'explotació en el treball.
10.Dret a rebre una educació que fomenti la solidaritat, l'amistat i la justícia entre tothom.

Desgraciàdament, encara, hi ha informes internacionals amb dades clares que fan plantejar-se seriosament continuar lluitant perquè aquests drets siguin realment respectats:
* Un de cada quatre infants a les regions en desenvolupament està mal alimentat.
* Més de 72 milions d'infants no van a l'escola. El 54% són nenes.
* Cada any moren al món 9 milions d'infants menors de 5 anys per causes que es poden prevenir i tractar.
* Més de 4.000 menors de cinc anys moren cada dia per la falta d'aigua potable.
* En el món hi ha més de 15 milions d'orfes per la SIDA.
* La majoria de morts per paludisme són infants subsaharians menors de cinc anys.
* Hi ha més de 2 milions d'infants embolicats en xarxes de prostitució infantil.
* Més de 215 milions d'infants passen la seva infància treballant.


Qui acull aquest infant en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat, perquè el més petit de tots vosaltres, és el més gran. (Lc 9, 48)

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Experiència d'economia solidària



Red de Economía Social Riojana

Arrimando el hombro



Un grupo de personas de La Rioja, convencidas de que la economía solidaria tenía futuro, crearon en 2002 la Asociación de Economía Social Riojana, para colaborar con
personas carentes de capital, pero llenas de ilusión e ideas.



Una charla de Andrés Esteban, miembro fundador de la Asociación para la Financiación Solidaria de Zaragoza, sobre el uso que dan los bancos convencionales al dinero y la filosofía de la banca solidaria, convenció a unos cuantos de los presentes –el acto se celebró el 19 de abril de 2002– de que podían hacer algo más que teorizar sobre la necesidad de encontrar alternativas al actual sistema financiero.

Antes de que las buenas intenciones cayeran en saco roto, el 23 de abril del mismo año, se reunieron para conocerse, organizarse, debatir y echar a andar como colectivo. Se pusieron en contacto con otros grupos de economía ética y solidaria que ya estaban en funcionamiento en Zaragoza, Álava, Navarra…, visitaron alguna sucursal bancaria para preguntar por inversiones éticas, recopilaron información
sobre las finanzas éticas y contactaron con prejubilados de la banca para solicitarles colaboración, así como a todos a quienes se les ocurrió.

Poco a poco, fueron definiendo sus objetivos e identidad. Así Economía Solidaria Riojana (ESOR) se ha conformado como una asociación que facilita microcréditos a personas con proyectos económicos y sociales. Según el presidente de esta asociación, Jesús Díaz, se trata de «fondos éticos, ya que garantizan que la inversión tenga fines sociales».

La colaboración de los socios fundamentalmente se desarrolla en dos campos: en el estrictamente financiero, aportando dinero a cada proyecto aprobado –nunca más
del 10% de lo requerido en el global del proyecto, con el fin de cuidar el riesgo que asume cada inversor solidario–, y en el de militancia personal, colaborando en el análisis tanto de la viabilidad económica como del interés social de los proyectos. Las aportaciones económicas son devueltas como en cualquier banco, para que el inversor decida seguir respaldando otras iniciativas o utilizarlo para otras
cuestiones personales, si así lo desean.

La devolución del préstamo solidario juega un papel muy importante a nivel pedagógico dentro de la filosofía de ESOR, tanto para quien recibe el préstamo solidario que debe mantener un nivel de compromiso) como para el inversor solidario(que evita la actitud paternalista de una donación al uso).

Los algo más de una decena de socios implicados en ESOR se reúne semanalmente en la sede de HOAC La Rioja, ubicada en la Avenida de la Paz 38. Hasta el momento ya ha se
han financiado quince proyectos. El más elevado ha sido de 10.000 euros. Para Díaz, «además de ayudar, se consigue saber dónde está nuestro dinero y qué finalidad tiene». Entre otras actuaciones, gracias a ESOR un inmigrante ha creado su empresa auxiliar de la construcción y un es pañol ha comenzado a trabajar en el reparto de prensa. «Las inversiones socialmente responsables permiten a las personas, comunidades, empresas o asociaciones benéficas el invertir de forma acorde a sus principios y creencias», asegura la asociación, que entiende la economía solidaria
como un paso más en la consecución de una economía más humana y solidaria, más centrada en la persona en vez de en el beneficio económico, al fin y al cabo.

La asociación también adelantó un dinero a un pianista, además de organizar un concierto para recaudar fondos para que pudiera seguir formándose. Posteriormente se le apoyó para que recibiera el apoyo de una fundación cultural y lograse
dar clases pagadas, pudiendo así devolver el préstamo en un breve espacio de tiempo. Una empresa dedicada a montar obras de teatro para niños también recibió el apoyo
de ESOR para el arreglo de su local de ensayos (c/ Labradores 20). En Nalda, un pueblo próximo a Logroño, igualmente financió el adelanto de los sueldos y seguros de los contratados, mientras llegaba el total de la subvención pública concedida, a una iniciativa socio cultural a través de la cual se promueve la creación de empleo y que, entre otras cosas, organiza actividades recreativas y talleres en verano.

«Vamos a necesitar mucha más ayuda para mantener la cadena de préstamos solidarios. Cada vez hay más dificultades para devolver lo prestado, por lo que no podemos
continuar haciendo nuevos préstamos al mismo ritmo», explica Jesús Sedano, quien no obstante confía en que con la ayuda de otros colectivos e incluso el apoyo puntual de subvenciones públicas, como las de los ayuntamientos, se pueda sostener esta financiación solidaria.

Jesús Sedano es un sacerdote de 69 años, que en 1975 se hizo cura obrero y que impulsó la creación de Chavicar, una empresa de inserción social dedicada a la recuperación y el reciclaje de chapa, vídrio y cartón –las primeras sílabas de cada residuo forman el nombre de esta iniciativa–. En la actualidad, pertenece a la HOAC y es responsable de Cáritas en la zona riojana del Najerilla, además de pertenecer al grupo de trabajo de Economía Solidaria Riojana dedicado al análisis de los proyectos.

Uno de los problemas que Sedano detecta son las dificultades del colectivo
inmigrante, quienes se acercan a la asociación en busca de ayuda económica para hacer frente a los pagos de la hipoteca. Sin embargo, en palabras de Sedado, «les hemos tenido que explicar que no es esa nuestra finalidad, entre otras cosas porque carecemos de un fondo; el dinero se recauda en el momento en que el proyecto
es aprobado y se va a poner en marcha».

Junto a ARCO, Cáritas, CASAL, El Colletero, El Trastero, Mar del Iregua, Nalda Cooperativa, PANAL, PROCLADE, Sodepaz-Rioja y Sotermún, ESOR se integró el pasado
mes de marzo en REAS Rioja (Red de Economía Alternativa y Solidaria de La Rioja), y que a nivel estatal está compuesta por más de doscientas entidades.

Se trata, tal y como relata Rafael Larriva, de la Fundación Cáritas, de entidades que, por su cuenta, llevan años luchando por una economía más solidaria y que, ahora, han decidido «unir fuerzas para lograr mayor intensidad en su acción». Jesús Sedano, socio fundador del colectivo riojano, explica que «el trabajo en red nos facilita mucho las cosas y nos ayuda, ahora que queremos abrirnos más a la sociedad».

Otro de los campos a los que se dedican los miembros riojanos de la Red de Economía Alternativa y Solidaria es el del apoyo a la banca ética que ya funciona en nuestro
país. Jesús Díaz, de Economía Solidaria, reconoce que éste es uno de los ámbitos que más les «ilusiona». En España existe Triodos Bank y Fiare (esta última con sucursales en Euskadi, Navarra, Andalucía, Comunidad Valenciana, Galicia, Madrid y Cataluña), bancos que cuentan con una «auditoría social» que vigila que se cumplen sus objetivos. Así, REAS Rioja tiene entre sus proyectos apoyar la instalación
de una sucursal de este tipo de bancos en su comunidad.


Existen más áreas donde REAS Rioja tiene intención de avanzar: el desarrollo del mercado social en la Comunidad, la introducción de auditorias sociales en las entidades sociales, el establecimiento de cláusulas sociales en los contratos públicos, etc. Prefieren avanzar en firme, aunque sea más lento.

En el fondo, se trata de conseguir que «la actividad económica» sea «un instrumento de la persona», no un fin en sí misma. Así lo expresa Blanca Valdemoros, responsable
de Sodepaz-Rioja. La idea que se esconde tras la llamada economía solidaria, «es poner a la persona en el centro de la actividad económica», concluía. ¦


José Luis Palacios(Revista Noticias Obreras1.489 [1-10-09 / 15-10-09]620)

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Benaurances per pregar




En aquest curs 2009-2010, les vetlles de pregària del Comité Òscar Romero ens ajudaran a centrar la nostra mirada en les benaurances, convençuts que en elles es centre el programa de vida de tota persona -creient o no- disposada a comprometre la seva vida per un món més just.
Cada una de les benaurances ens convida a un compromís personal i profund d’alliberament que per als cristians és viure-les des de l’esperit de Jesús. Així ho devia entendre l’evangelista a l’expressar “Feliços els pobres....”
Sobre aquesta benaurança, Monsenyor Romero en la seva homilia de l’11 de novembre de 1979 opinava: “La opción preferencial por los pobres, no es simplemente tener buenos sentimientos hacia ellos, ni basta una pobreza espiritual que seria como deseos sin eficacia, no es desprenderse de lo que sobra ni hacer caridades que nada cambian. Esta opción compromete a conocer los mecanismos que engendran la pobreza y luchar contra ellos”.
La pobresa és una denúncia, la pobresa és un esperit, la pobresa és un compromís.
La força de les benaurances és la misericòrdia i l’amor de Déu, veritable llibertador de tots els pobles.



PROGRAMACIÓ

Dissabte 31 d’octubre
Comunitat de Santa Coloma
Parròquia Santa Maria. C/ Milà i Fontanals
Metro L1 (Santa Coloma)

Dimarts 22 de desembre
Seu del Comitè Óscar Romero de Barcelona
Passeig Fabra i Puig, 260. 2n 2a
Metro L 5 (Virrei Amat). Autobusos: 11, 32, 47, 50, 51

Dissabte 30 de gener
Comunitat de Sant Adrià-HOAC
Parròquia Sant Adrià (Plaça de l’Església)
Metro L2 (Artigues Sant Adrià)

Dissabte 20 de març - aniversari del martiri de Mons.
Romero

Parròquia Sant Pere Claver
Carrer Palaudaries, núm. 23-Poble Sec
Metro L2/L3 (Paral•lel)

Dissabte 24 d’abril
Can Serra. Casa de la Reconciliació
Avda. Can Serra 82. L’Hospitalet
Metro L1 (Rambla Just Oliveras)

Dissabte 29 de maig
Seu del Comitè Óscar Romero de Barcelona
Passeig Fabra i Puig, 260. 2n 2a
Metro L 5 (Virrei Amat). Autobusos: 11, 32, 47, 50, 51

Totes les vetlles son a les 20 h (les vuit del vespre).

dimarts, 21 de juliol del 2009

Nomemanents episcopals dels nous consiliaris de la JOC Nacional de Catalunya i les Illes i del MIJAC Catalanobalear


COMUNICAT DE LA REUNIÓ N. 191 DE LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL TARRACONENSE Gabinet d'Informació de l'Església a Catalunya 16/07/2009

Els dies 13, 14 i 15 de juliol de 2009 ha tingut lloc la reunió n. 191 de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), a la residència “La Immaculada”, a Prats de Cerdanya. La reunió ha estat presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe de Tarragona, i hi han assistit tots els seus membres (...)

(...) 7.- En el capítol de nomenaments, els bisbes han nomenat:
- Mn. Jordi Font Plana, de la diòcesi de Girona, com a consiliari del moviment de “Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi”;
- Mn. Joan Ramon Marín Torner, de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, com a consiliari nacional de la Joventut Obrera Cristiana (JOC);
- i Mn. Víctor Martínez Mateu, de la diòcesi de Lleida, com a consiliari interdiocesà del Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica (MIJAC).

dilluns, 29 de juny del 2009

Quatre anys acompanyant


TESTIMONI DEL PEPE BAENA
Cabrera de Mar, 20 de juny de 2009


Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut... (Mc 1, 38)


Aquestes paraules de Jesús em fa agafar-me als quatre anys viscuts de la mateixa forma que un infant quan comença a caminar i s’agafa de la seva pròpia roba per no caure’s. El més important no és la roba agafada sinó els primers passos donats com la gran experiència de sentir-se lliure i autònom. Sí, ara a les portes de deixar el relleu al Joan Ramon Marin, no vull mirar massa al darrera quan encara tinc un camí per davant. Marxaré el curs vinent per fer un reciclatge espiritual-pastoral amb la meva "família pradosiana" i després aterraré de nou a la meva diòcesi de Terrassa per continuar servint com a obrer de l'Evangeli que intento ser. Em sento suficientment lliure per a compartir els cursos viscuts com la gran oportunitat de creiexement en la meva vocació i no quedar-me atrapat en el regust de l’acompanyament. La temptació de ser un Pere amb les seves tres cabanes al Tabor és real. Sóc conscient que aquests anys de donació també han estat uns anys de passió espiritual i de desgast físic i mental, d'alegria jocista i de fracàs d'equilibrista, de celebració evangèlica i de ferides en la lluita, de novetat constant i de boires personals i col•lectives, de formació impagable i de sequera creient, de paciència apostòlica i de desencant immadur.... Tinc callositats del camí recorregut i cicatrius al cor de llums i fosques en la relació amb militants i consiliaris. Realment la frase còmica "para lo que me queda en el convento..." ha aparegut en aquestes darreres setmanes en el meu vocabulari i això m'ha fet pensat en el què hi ha darrera. Cansament?, certa decepció?, poca fe?, manca de realisme?, activisme?, autoengany?, escassa relectura creient?, poc acompanyament personal?, solitud?, egoisme?... O més aviat... crida?, provocació divina?, ventada de l'Esperit que sempre ens deixa les nostres intimitats al descobert?, silenci de joia pasqual?...

Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes... (Salm 139, 1)

Reconec que he estat un bromista astut de Rivadeneyra; un capellà hippy i d'estar per casa que trencava motllos; un director espiritual que perdia la son si calia; un company de camí que a vegades no es deixava acompanyar; un poeta amb roba de treball; un internauta pastoral que navegava per la mar del Facebook; un viatger jocista amb un cotxe que té 12 anys i encara passa la ITV; un consiliari tan humà que s’equivocava més d’una vegada; un creient que s’enfadava de la lentitud de processos que només estan a les mans de Déu; un cristià crucificat pels seus propis claus que patia les creus de militants i consiliaris; un home de 45 anys que si no es cuidava li pujava la tensió i els peus li feien mal per tantes campanyes de un o dos anys o algun consell d'objectius i mitjans interminables; un prevere per amor a l’Església de Jesucrist perdia un xic les formes, a l'hora de celebrar la vida encarnada amb els i les joves des de Manlleu a Menorca; un vallesà d'adopció que es posava un nas de pallasso i unes ulleres horteres per fer de la Bona Notícia una festa amb molt de ritme; un provocador nat per desvetllar els qui agafaven la migdiada com a excusa en la seva militància i en el seu acompanyament; un testarrut que sempre estava disposat a donar voltes i més voltes amb la intenció de donar elements, que a vegades no eren tan elementals; un comunicador sense vergonya que, mancat del do de llengües, es feia present amb més amor que altra cosa a la Trobada Internacional de consiliaris a Barcelona o a Roma amb el Secretariat de la CIJOC; un consiliari amb el pijama preparat per a participar a una Coordinadora General de la JOC Estatal com per fer formació a l'antiga federació de Menorca; un romàntic i melancòlic que podia espontàniament ballar flamenc o tancar-se en una tristor d'un Getsemaní personal; un que s'ha fet major d'edat en els moviments d'Acció Catòlica i amb els i les marginades del món obrer...

Ell pensava: "Són el meu poble, són els meus fills: no en tindré cap desengany". I va ser el seu salvador. (Is 63, 8)

El somriure i l'abraçada del Regne de Déu ho he percebut en infinitat de vegades, en petits moments que s'han esdevinguts grans als ulls del Déu. Un temps oportú i amb sentit evangèlic d'una part del Poble de Déu, que es diu JOC. Aquelles estones en el Comitè Nacional amb noms que li donaven color i tensió militant al Moviment: Raúl, Sandra, Jordi Canela, Carlos Barrios, Marcos, Judit, Sansa, Estel, Narcís, Laura, Lourdes, Carlos Briega, Rosa, Alba, Pili, Andreu, Oriol Cabezuelo, Guillem, Yolanda, Esther, Sheila, Pruden, Urko, Mònica, Txec, Anna, Mireia Hernández, Luna, Oriol Martínez, Mireia Arrufat, Bernat, Cristina, Isa, Susana, Bosco, Àlex, Marçal, Eva, Mireia Gómez, Xavi, Jordi Corominas. I aquells moments d'intensa relació de treball i estimació pel Moviment del Secretariat amb les dues modalitats estructurals (el Secretariat Nacional i el Secretariat Nacional Ampliat): Susana, Isa, Àlex, Bosco, Marçal, Eva, Mireia, Xavi, Jordi. Hores interminables de reunió i de son; debats que ens resituaven constantment; bloquejos i dificultats de tarannàs personals que es tenien que superar a cop de respecte i molt amor; alegries compartides de passos aconseguits en connexió i iniciació; avanços estructurals per a arribar a altres joves de la classe obrera, com la figura de l'alliberat d'extensions; pregàries i eucaristies amb sabor de mannà militant i vida entaulada amb un mantell de fraternitat; esforç col•lectiu per a arribar al consens en les decisions; estonetes de gratuïtat que ajudaven a assaborir el petit tresor que guardem en el nostre interior; reconeixement de què no tot pot dependre dels i les responsables si es vol que la JOC sigui un moviment educatiu i de coresponsabilitat; converses de bar per a aclarir que les relacions humanes parteixen d’una mirada neta i una escolta d’artista ...

També aquests espais amb noms carregats de testimonis d'acompanyament han fet possible que la JOC no perdés la memòria històrica enmig del món obrer i en comunió d'Església: Jordi Espí, Agnès, Pepe Rodado, Tano, Josep Escós, Josep-Vicenç, Joan Ramon, Laura, Gemma, Jordi Domingo, Fina, Xavi Domènech, Pere, Sebas, Carmen, Fernando, Xavi Becerra, Bosco, Joan, Berchmans, Luisma, Ramon, Vicky, Jaume, Francesc, Paula, Montse, José Antonio, Miguel, Lluís.
Descobertes personals que m'han fet tenir una mirada suau davant la vida dels i les consiliaris; diferents maneres d'acompanyar; estils encarnats des de les persones i en els indrets; diverses generacions que beuen del mateix pou de l'Evangeli; fragilitats humanes dels propis consiliaris; aposta sense límits per la JOC; tensions dels diferents punts de vista sobre el Moviment; constant equilibri entre la responsabilitat i la vida laboral, familiar i personal; aprofundiment en la tasca del i la consiliari en la seva identitat i missió; incansables reflexions per a formar als i les militants en els aspectes teològics-espirituals, socials-eclesials, ètics-morals i afectius-psicològics; materials oferts sense que arribin a ser best-seller entre els i les militants del Moviment...

Noms també amb els nostres germans i germanes del CCME que hem viscut l’efecte de l’aprimament i de la fidelitat a l’Acció Catòlica Especialitzada: el Roger, la Blanca i l’Esther del MUEC, el Pere, l’Anna, la Montse i el Carles de la JARC; la Maria, el Ferran, el Carlos, la Núria i el Joan Ramon del MIJAC.

I per què no? Moments de relació i coordinació amb militants i consiliaris de la JOC Estatal, la JOC de Portugal i el Secretariat de la CIJOC. I una acaricia per la militància en Castella-La Manxa en un cap de setmana formatiu per no oblidar mai. Malgrat la nostra situació d’autonomia a-legal i especificitat real, no ha estat excusa per tastar altres experiències de ser llevat dins la massa del món obrer i de testimonis d'enamorats i enamorades del Projecte de Déu enmig dels i les joves de la classe obrera. Acompanyants com el Javi de Burgos, el Javi de Palencia, l’Angel de Canàries, l’Angel de Madrid, el Jabi de Euskadi, el Flaco de Madrid, l’Emmanuel d’Alacant, el Sebas d’Àvila, el Jorge de Burgos, la Puri de Càceres, el Juan de Ciutat Real, el Javier de Saragossa, la Maria José de Granada, el Mario de Granada... I militants que viuen amb autenticitat la tasca de ser sal i llum en el món obrer: el Pedro, el Tomàs, el Josema, el Isra, la Rubia, el Nacho, la Sheila, la Maria Ángeles, l’Almudena, l’Alberto, el Quico, el Saúl, la Belén, el Txemi, el David...

Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna... (Jn 6, 68)

Unes paraules finals que brollen del meu cor:

La JOC no és la meva vida
però sí que li ha donada sentit.
La JOC no és el meu objectiu
però sí que m'ha obert nous camins.
La JOC no és la meva casa
però sí que moltes portes m'han obert.
La JOC no és el meu projecte
però sí que m'ha fet respirar Regne de Déu.
La JOC sense tu no té sentit, ni pot obrir nous camins en el món obrer,
ni respirar Regne de Déu en els gestos i les accions dels i les joves.


Bé, torno agafar la meva motxilla i em vaig cantussejant No ho sents en els carrers... a un altre lloc que m’indiqui el nostre amic Jesús. I com diu també en Buda: “Necessites una barca per creuar el riu, però quan has arribat a l’altra riba, no és necessari que carreguis la barca”.

dilluns, 11 de maig del 2009

Com afecta la crisi a l'economia militant en clau de revisió de vida



Veure

En el tema de la crisi econòmica, recessió o com vulguem dir-li, passa com amb el conte del llop, que fins que no li veiem les orelles no li pres¬tem la més mínima atenció. Quan apareixen les dificultats és quan vé¬nen les lamentacions. Durant més d’una dècada de bonança econòmi¬ca, diferents estaments i organitzacions, els sindicats, els moviments socials, els moviments eclesials en el món obrer, Càritas... hem cridat l’atenció sobre les grans dificultats que vivia el món obrer: atur, po¬bresa, marginació i exclusió social; flexibilitat, precarietat en el treball; dificultats de les famílies obreres i problemes per a l’educació; les difi¬cultats que sofreixen les dones del món obrer i les condicions de vida i de treball dels immigrants.

L’esplendor dels grans beneficis i de l’especulació, els diners, la felicitat del consum i del “campi qui pugui”, de la cultura dominant, impedien veure el bosc de la situació sofrent de moltes persones que viuen un autèntic calvari: aturats de llarga durada, persones que treballen en condicions precàries, famílies monoparentals, salaris de misèria que impedeixen als joves un projecte de futur, famílies trencades pels accidents laborals, etc.
En canvi, es donaven les felicitaci¬ons als grans beneficis, dels quals els únics beneficiaris han estat i continuen sent els especuladors, les immobiliàries, els bancs i molts em¬presaris, mentre anaven minvant les prestacions socials i empitjorant les condicions de treball.

Ha arribat la crisi que necessita el mateix sistema capitalista de producció i consum per a la seva subsistència i, lògicament, ningú no en té la culpa; ni els especuladors, ni els bancs, que continuen presumint de grans beneficis, ni els empresaris, ni els governs que han afavorit l’economia neoliberal sobre l’economia del bé comú. Les conseqüències recauen sobre els de sempre, els més empobrits. Perquè l’especulador, el protegeixen les lleis que li permeten blanquejar els seus diners. El banquer sempre guanya.

I també gran part dels empresaris, que consideren que el que han guanyat amb la suor i el sacrifici dels obrers i obreres és només seu i dels accionistes que han invertit els diners que els sobren. Per tant, el treballador al carrer, segons les lleis elaborades en temps de vaques grasses per desprotegir cada vegada més les persones treballadores. I en la lògica capitalista, ara toca de nou als més pobres aguantar el ruixat: acomiadaments, les angoixes de quedar-se literalment al carrer per no poder pagar la hipoteca, frustració de molts joves en no poder formalitzar una família, famílies amb grans mancances, immigrants que després d’esprémer-los els llencem (molts d’ells sense papers), en l’economia submergida, sense dret a subsidi d’atur. (Crit Solidari. Febrer 2009. Equip de Pastoral Obrera de la Diòcesi de Sant Feliu).

(...) Davant aquesta situació la nostra consciència cristiana no pot restar indiferent, en tant que constitueix un profund sofriment humà, i demana una interpretació i un compromís moral des de la fe.
(...) La riquesa fictícia ha seduït també als més pobres i n'ha fabricat de nous. De fet, la distància entre rics i pobres no deixa d'augmentar i els qui tenien al seu abast la capacitat de maneig dels diners s'han anat enriquint mitjançant l'engany i l'explotació dels particulars o petits inversors. Ho tenien fàcil, perquè aquests també han cedit irreflexivament a les promeses de guanys immediats i ràpids i al consum compulsiu. Ara, a més, la davallada de la demanada ha causat acomiadaments o fallida d'empreses, que en definitiva acaben en pobreses reals i tragèdies humanes.

(...) A més, en un món globalitzat, són els països pobres els que més pateixen les conseqüències, entre altres motius, per la configuració fortament asimètrica del sistema financer internacional (només els països rics són protagonistes dels seus processos) i perquè no disposen de recursos socials per apaivagar la pobresa i la fam.

- Com ho estem vivint a les nostres feines, als nostres barris, a les nostres famílies, a les federacions, a la parròquia?
- Estem atents a la realitat sofrent i oprimida per la desigualtat injusta, l’exclusió laboral, econòmica i social de tants germans i germanes nostres?
- Ens estem implicant a treballar per la justícia social i la solidaritat?


Jutjar

Mt 13, 24-30: Paràbola del blat i el jull
Després els proposà aquesta altra paràbola: -Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: -Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull? Ell els respongué: -Això ho ha fet un enemic. Els mossos li diuen: -¿Vols que anem a arrencar el jull? Ell els respon: -No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: "Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner."

Am 2, 6-8: Aflora la veritat que els imperis volen ocultar: els dèbils són humiliats
Això diu el Senyor: Per tres i fins quatre crims que els d'Israel han comès no em faré enrere! Venen els innocents a canvi de diners, i els pobres, per un parell de sandàlies. Trepitgen el cap dels desvalguts i destrossen la vida dels humils. Pare i fill abusen de la mateixa noia i així profanen el meu sant nom. Vora mateix dels altars es posen a taula amb els vestits que han pres als pobres en penyora. En el temple del seu déu beuen el vi que han confiscat.

Ml 3, 5: Els profetes desemmascaren el rerefons d’injustícia
El Senyor de l'univers us diu encara: Jo vindré enmig de vosaltres per jutjar-vos. Acusaré amb promptitud els qui practiquen bruixeries, els adúlters, els perjurs, els qui estafen el sou dels jornalers, els qui oprimeixen les viudes i els orfes, o maltracten els immigrants, sense cap por de mi.

Jr 31, 7-11: Déu sofreix amb el poble, fa que brolli quelcom nou
Això diu el Senyor: Crideu d'alegria pel poble de Jacob, celebreu la primera de les nacions, feu sentir l'aclamació dient: "Salva, Senyor, el teu poble, la resta d'Israel!" Jo els faré tornar del país del nord, els aplegaré des de l'extrem de la terra. Entre ells hi haurà els cecs i els coixos, l'embarassada i la partera: tornarà una gran gentada. Vindran tot plorant, suplicaran, i jo els guiaré; els conduiré als rierols d'aigua per un camí pla on no ensopeguin. Perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu primogènit.» Escolteu, nacions, la paraula del Senyor, anuncieu-la als qui són lluny, a les illes: «El qui havia dispersat Israel, de nou l'aplegarà, i el guardarà com un pastor el seu ramat: el Senyor ha redimit el poble de Jacob, l'allibera de les mans dels més forts.

2 Co 5, 17-19: Un món nou
És a dir, els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. Efectivament, Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha encomanat l'anunci de la reconciliació.
(Pregària CiJ - Escola de pregària: Ser llevat en un món en crisi 16 Març 09)

Pregàries

Toni Bardia, 25 anys, Enginyer de Software.
Les lleis de la política, l'economia o la democràcia acaben passant factura a l'home que estira més el braç que la màniga.
Tu que ens vas ensenyar a ser humils i honestos estaries més que satisfet si només un 0,07% d'aquests 700.000 milions de dòlars s'injectés d'una vegada a pal•liar la pobresa extrema i no a salvar a interessos especuladors que han jugat amb foc amb els nostres diners. Però sembla una iniciativa impensable pels nostres dirigents: massa preocupats per les espectatives de la borsa, esclaus com són d'uns valors que potser estan una mica allunyats, fins i tot, dels milions d'hipotecats que necessiten una solució immediata als seus problemes. Però perquè la borsa pugi cal generar esperança, que és l'últim que es perd, ens deies: confia!

Núria Verdú, 45 anys, administrativa i Eliseu Vilaclara, , 47 anys, físic, Barcelona
Quan els bancs deixen diners (més del que tenen, encara que sembli impossible) ho fan amb la intenció d'ajudar la gent o ho fan per enriquir-se? No ho sé, però tendeixo a pensar malament. El que és segur és que quan una immobiliària posa un pis a la venda pel màxim preu que algú està disposat a pagar i no pel seu valor just no ho fa com un servei a les persones. Pare, ajudan's a reconduir aquesta economia egoïsta cap a un model just, sostenible i basat en l'intercanvi real de coses i serveis entre les persones. Ajudan's a saber tractar-nos els uns als altres com a homes i dones i no com a objectes de negoci.

Testimoni
“Hace unos 5 años, Fátima, antigua militante de la JOC en la actualidad, se decidió por irse de la vivienda familiar que era en "Escaleritas", y alquilar una casa en un barrio obrero, en el que vivían otros militantes llamado "Las Rehoyas". Aquella casa se convirtió en la casa de casi todos los militantes que en ese momento formábamos la JOC de Gran Canaria. Jorge, Arca, Aytha y yo (Desi), comíamos, dormíamos, jugábamos, hacíamos las reuniones,…. Todos la sentíamos como nuestra. Fati siempre tenía las puertas abiertas y nos ofrecía lo que tenía a pesar de verse muchos meses justa para llegar a final de mes.

Pasaron los años, y Fátima conoció a José y se casó con él, un chico de un pueblo de Córdoba llamado Hornachuelos. José había trabajado toda la vida en el campo: en la uva, la naranja,… haciendo lo único que sabe como él dice. Cuando se casaron, alquilaron una casa en "Arinaga", un pueblo del Sur de la Isla, porque así José podía ir en bici al curro. Pero después de una temporada, José se quedó en el paro, y Fati continuaba en él, porque le salían cosas pero muy chiquitas y esporádicas.

Estuvieron así muchos meses, sin decirnos nada, hasta que un día Arca y yo fuimos a su casa, y nos dimos cuenta de que no tenían casi nada para comer. Cuando le dijimos a Fátima que nos habíamos dado cuenta de su situación, sólo lloraba y nos decía que tenía mucha vergüenza, que por eso, no se había atrevido a decirnos nada. Nosotras reaccionamos inmediatamente. Ese día le dimos los pocos euros que llevábamos en el monedero y creamos un plan en el camino de vuelta a casa. A veces no somos capaces de darnos cuenta de las dificultades de los que tenemos más cerca, y nos preocupamos por cosas infinitamente más superficiales. A aquella situación había que ponerle remedio. En esa semana nos movilizamos y llamamos por teléfono y hablamos personalmente con todos los que muchos años atrás fuimos acogidos por ella, y con otros militantes que estaban ahora en la JOC y la habían conocido como fueron: Inma, Nori, Mª Jesús, Ángel, Jorge, Yanira, Tana, Arca, Aytha, Fran, y yo. Todos reaccionaron inmediatamente, y respondimos desde lo que somos y tenemos, y reunimos algo de dinero para hacerle una compra.
Fátima y José no sólo pudieron hacer frente a ese mes de alquiler y a la comida, sino que con el dinero que les sobró se marcharon con uno de esos "tijeretazos" a Córdoba, en donde José no ha parado de currar en lo que sabe. Ahora viven en casa de los padres de José pero por poco tiempo, porque como no les ha faltado el curro, ya tienen las pelas suficientes para seguir siendo felices en una casita que ya han visto para alquilar.
Desirée (Canarias)” (Material de Hechos de Economía Jocista, pàg. 28)

- Com està afectant l'actual crisi econòmica als militants?.
- Com se'ls ajuda, si cal, des dels grups, des de les federacions ...?



Actuar

•Hem d'aprofitar la mateixa globalització per “globalitzar la solidaritat” envers les àrees més desfavorides (Joan Pau II, Missatge per la Jornada Mundial de la pau 1998, 3).

•Banca ètica: La majoria de persones no ens plantegem gaires preguntes sobre com gestionem els nostres estalvis i les conseqüències que se’n poden derivar. Dipositem la nostra confiança en entitats financeres i gairebé mai no ens preguntem si la nostra entitat gestiona els nostres diners en sintonia amb els nostres valors, invertint en projectes i empreses en les que invertiríem nosaltres. Formant part de la construcció d’un consum més responsable i sostenible, les finances ètiques ens proposen, no només recuperar aquesta consciència, sinó també assumir un paper actiu i implicar-nos socialment. Les finances ètiques faciliten l’accés al crèdit en aquells projectes o sectors que massa sovint resten marginats o exclosos, a la vegada que centren les seves inversions i la seva capacitat financera en aquells projectes que obtenen un gran rendiment social i no tan sols econòmic. (Presentació curs Finances ètiques i transformació social (Món-3 i Fundació Solidaritat UB)

•Està més a l'abast de la gran majoria de nosaltres acomplir el deure moral en l'àmbit de les nostres economies. Hem de practicar “virtuts econòmiques”, com ara el realisme front a l'ambició esbojarrada, la transparència i l'honradesa en les nostres operacions comercials i financeres, l'endeutament en allò realment necessari i en funció de les possibilitats reals, fugir i, en tot cas, denunciar l'especulació abusiva, evitar el consumisme compulsiu...

•És per això que, tant les causes com el remei de la crisi econòmica afecten a àmbits profundament humans on l'ètica juga un paper imprescindible, com ara l'educació, la convivència social, la cultura o la política. Els creients hem après de la Paraula de Déu que la inversió en justícia, honradesa, veritat, treball, creativitat humana, respecte, drets, fidelitat... és la inversió més rendible.

•I encara avui, cal recordar una altra virtut absolutament necessària, que no demana altre endeutament que el de amb un mateix: la solidaritat amb els més pobres. Tot i les dificultats econòmiques que tots patim, més que mai hem de ser solidaris amb els qui encara tenen menys recursos. Hem d'agrair el que avui està ja fent-se des de Càritas i altres organismes que actuen a prop dels més necessitats. Volem reproduir allò que ens recomana Jesús a l'Evangeli: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25, 40). (Carta Pastoral “Davant la crisi econòmica” - Agustí Cortés (Bisbe de Sant Feliu de Llobregat))

En la nostra tasca com a responsables d'economia, com podem estar atents a aquestes situacions i posar-nos en acció?

Comissió Nacional d'Economia de la JOC Nacional de Catalunya i les Illes

dilluns, 27 d’abril del 2009

Memòria històrica obrera



“El 17 de maig de 1974 es produïa a Badalona un succés que va commoure la ciutat i tota la comarca: l’incendi de l’empresa HAISSA i la mort per asfixia de sis dels seus empleats. La tragèdia va tenir lloc a l’hora de l’entrepà del torn de la tarda, en pocs minuts les tres plantes quedaren envoltades d’un fum tòxic i de flames que, a més de destruir les matèries primeres i les peces ja elaborades, acabà també amb la vida de cinc obreres: Eusèbia Lausen Fusté, de 53 anys; Glòria Parra Marín, de 17 anys; Josefa Lumbreras López, de 19 anys; Antònia Llanes Costa, de 50 anys; Francisca Vico Morales, de 21 anys, i un treballador, l’electricista Francesc Andreu Morales, de 48 anys. L’experiència va ser tan dolorosa i traumàtica que tots van sentir la necessitat d’oblidar per poder seguir vivint.. Creiem, no obstant, que les persones que aquell dia van perdre la vida mereixen un reconeixement social que mai han tingut. El valor del treball i la seva dignitat com a persones ho exigeix. La recerca que presentem intenta reconstruir els esdeveniments del dia de la tragèdia i també acostar-nos al perfil humà i familiar de les víctimes. Francesc, Eusèbia, Antònia, Francisca, Josefa i Glòria no han deixat cap biografia personal, ja no poden parlar per elles mateixes, són els seus companys de treball, els seus familiars, els amics, els veïns,… els que parlen per elles i ens permeten recuperar aquesta memòria obrera i el significat de les seves vides singulars i úniques que són portadores de valors i somnis que mouen el món. Badalona té, també, el seu particular “8 de Març”.



Josep Mas, president de la Cooperativa La Moral de Badalona, i el seu Consell Rector es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre:

Haissa. Història d’una tragèdia obrera en el tardofranquisme,
del professor i historiador Emili Ferrando Puig, publicat per Ediciones Carena.
L’acte comptarà amb la presència de:
- Maria Jesús Bono, Directora General de la Memòria Democràtica.
- Mercè Vilanova, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, historiadora i directora de la revista Historia, Antropología y Fuentes Orales.
- Jordi Albaladejo, historiador.
- Dolors Fernández, mestressa de casa i supervivent de l’incendi de Haissa.
- José Membrive, escriptor i president d’Ediciones Carena.

La presentació es farà el dijous 14 de maig a les 8 del vespre a la Cooperativa La Moral de Badalona, carrer Güell i Ferrer, núm. 86-92 (al costat del mercat Torner, molt a prop de l’estació del metro Pep Ventura).

Es passarà un audiovisual sobre Haissa elaborat per Carme Juliana i Ramon Rubio. En finalitzar la presentació actuarà, en homenatge a les víctimes, el quartet Clau de Volta de Sant Cugat del Vallès.

Barcelona, maig de 2009.

dimecres, 14 de gener del 2009

L'unió fa el procés d'acció


Me llamo Yolanda y soy una militante de la federación de 9 Barris de la JOC de Catalunya i les Illes, me han pedido que haga un pequeño testimonio sobre un proceso de acción que realicé en mi lugar de trabajo, pero para poderlo explicar os de comentar un poco la situación.
Soy educadora infantil en una guardería de un colegio privado-concertado, que además es cristiano. El salario de las educadoras, en el sector privado, es bastante deficitario, por convenio cobramos unos 650€ netos, pero al trabajar en una escuela privada-concertada el sueldo se incrementa en 100€ más. No es un sueldo con el que se pueda pagar una hipoteca, alquilar un piso, etc. (Aunque tengas pareja que cobre un poquito más, no es suficiente).
Pues bien, debido a esto, un día llegó una compañera de trabajo diciendo que se iba de la guardería a trabajar en otro lugar (tienda, supermercado…) que no le gustaba y que no tenía que ver con su trabajo, simplemente porque le habían subido la hipoteca y con su sueldo y el de su pareja no tenían suficiente para todos los gastos.
Todas las que formábamos parte del equipo educativo nos unimos e iniciamos un proceso de acción. Pedimos hablar con el equipo directivo para pedir un aumento sueldo. Al mismo tiempo, nos informamos de las movilizaciones que se estaban llevando a cabo desde el sector de las educadoras infantiles para cambiar los convenios.
Una vez organizado esto, pasamos actuar en dos bandas:
1. Después de la reunión, el equipo directivo nos subió el sueldo 100€ más (pasamos a cobrar 750€ netos). Dijeron que eso era lo que podían hacer económicamente y que nos ofrecían también el valor emocional de estar pendientes de nosotras (cosa que realmente hacen).
2. Por otro lado, nos sumamos al colectivo de educadoras infantiles participando en las reuniones y manifestaciones que se hicieron.

El resultado, en estos momentos, es que nuestra compañera se quedó en el colegio y nos mantenemos informadas sobre el tema de nuestro convenio. Y aunque la cosa ahora está un poco parada, continuamos a la espera de poder cambiar alguna cosa.
Bien, no se si es esto realmente lo que se me pedía pero lo que más destaco de este proceso de acción es la unión de todas las compañeras para conseguir un pequeño aumento de sueldo, es más importante la acción que el aumento.
No nos dejemos desanimar si un proceso de acción nos sale bien o no, siempre hemos de ver qué hemos conseguido con los demás, o que hemos transformado en los demás, eso es lo más importante del proceso de acción, porque también es acción.

Yolanda Pardo (responsable federal de la JOC de Nou Barris)